Hui s'ha presentat en roda de premsa l'exposició «Bellesa i joventut. Esclavitud contemporània» amb presència de Xavier Rius i Torres, diputat de l'àrea de Cultura de la Diputació de València, Amador Griñó, cap d'exposicions i comissari de la mostra al costat de Rosa Olivares, editora i fundadora de la revista EXIT, i Jorge Fuembuena, artista i fotògraf.
La sala Parpalló acull aquest projecte que es construeix a partir del diàleg entre dues mostres que conviuen en l'espai, i que reflexionen i plantegen nous interrogants sobre les diferents formes d'acostament i comprensió de la idea de bellesa.
Amador Griñó, que ha agraït a Rosa Olivares la seua participació com a comissària de la part dedicada al treball de Jorge Fuembuena, ha destacat del projecte la seua voluntat reflexiva i interrogativa. L'exposició, lluny d'oferir una visió única o una definició encotillada de la idea de bellesa contemporània, i lluny d'enjudiciar les pràctiques de la cirurgia estètica actual, s'obri com a espai per al qüestionament sobre els límits d'ambdues i la manera en què ens afecten a la nostra construcció identitària individual i social.
Rosa Olivares, per la seua banda, ha volgut referir-se a la idoneïtat del diàleg entre les dues parts de la mostra, que funcionen precisament per l'oposat dels seus plantejaments: de recórrer una galeria de rostres diferents , no canònics, però desitjables, atractius tots, objectes del desig i l'admiració de la societat actual, passem a endinsar-nos en la veritat i la degradació d'una bellesa banalitzada forçada i artificial.
El treball de Jorge Fuembuena, li serveixen a la comissària per a llançar un missatge en positiu i proposar forma d'entendre la democratització de la bellesa que no passa per l'estandardització quirúrgica: «la democratització actual de la bellesa no resideix en la fórmula de la cirurgia, sinó en l'amplitud i el nou panorama infinit i personal de la nostra mirada i els nostres gustos». «Tots podem ser bells, bells i desitjats»
Sobre la fotografia, Jorge Fuembuena destacava el paradoxal del seu funcionament «com a suport i acte especular: mirem a l'altre a la recerca de nosaltres mateixos, del que creiem ser i de com ens volem construir». Com deia Víctor Estarrufe veure és deixar-se veure.
Des del punt de vista formal Jorge compon «retrats clàssics, homogenis, de fons neutre». Però cadascuna d'aquestes fotografies aparentment iguals, es detenen en l'essència del fotografiat, en allò que li fa diferent, únic, i que deixa entreveure aqueix alguna cosa que ens atrau i ens impel·leix a mirar-li com volent saber més. Per a l'artista, la fotografia és una eina per a reflexionar sobre el ser individual i el ser social, i per a enfrontar-se a la complexitat i al misteriós i fascinant del món, i la seua bellesa.
Democratització de la bellesa
A la fi del segle XIX i principis del XX, la ciència va aconseguir comprendre com funcionava la matèria en els seus nivells més elementals: el descobriment de l'àtom, de la cèl·lula o la mecànica quàntica són bona mostra d'açò. Açò ens ha permès no solament entendre com funciona el món, sinó també manipular-ho d'una forma inaudita en tota la història de la humanitat Durant la segona meitat del segle XX, gràcies a l'avanç de la medicina i de les tècniques quirúrgiques, el grau d'intervenció sobre la matèria humana —el cos— va augmentar exponencialment, la qual cosa ha ens ha permès guarir malalties que semblaven irremeiablement mortals, sí, però també modificar el nostre aspecte físic pràcticament a voluntat.Vivim en l'era de la modificació del cos a la carta, donada la superabundància de formes i possibilitats de millora i embelliment ràpid dels nostres cossos. Cada època històrica ha tingut el seu particular cànon de bellesa, però la ciència disposa ara del coneixement i els recursos tècnics necessaris per a facilitar la nostra adaptació física a aquests cànons de forma ràpida i fàcilment accessible per a tots. Per a tots els que disposen dels recursos econòmics suficients.
Podria dir-se, doncs, que la bellesa s'ha democratitzat: la ciència posa al nostre abast la possibilitat d'encarnar el prototip imperant del bell, rebutjant el lleig, el vell i el defectuós. Nassos, parpelles, llavis i pits es canvien al nostre antull, el greix sobrant desapareix o es reutilitza i la pell s'estira i farcida a discreció.
Capitalisme de hiperconsum estètic
No obstant açò, aqueixa capacitat de manipulació i modificació dels nostres propis cossos ha generat nous problemes i distorsions que aquesta exposició pretén remarcar. L'actual dictadura del culte al cos (fitness) ha derivat en trastorns que es propaguen pandèmicament, relacionats sobretot amb trastorns alimentaris i propioceptius de sobres coneguts: anorèxia, ortorexia, bulímia, etc. Tot açò, unit a la promesa d'eterna joventut i bellesa perenne de la medicina estètica, ha generat un capitalisme de hiperconsum estètic en aquesta era de contínua exposició pública i self-improvement o automillora perpètua en què vivim. Hem de ser flexibles i estar en procés d'aprenentatge continu per a adaptar-nos a les necessitats d'un mercat laboral altament variable. I també ajuda poder oferir una imatge saludable i bella que exhale el perfum de la joventut. El problema és la serialització, l'estandardització física dels cossos que propicia la medicina estètica amb la seua panacea quirúrgica i el seu repertori de formes corporals estereotipades que el client o la clienta tria a discreció.Una bellesa heterònoma
El cànon estètic d'avui ho encarnen actors, cantants i famosa elit en general. Ells representen l'ideal de la bellesa actual: són la imatge de l'èxit i la joventut imperible. Per açò, els trenta-set retrats d'homes i dones de Jorge Fuembuena que obrin l'exposició —tots ells personatges coneguts i mediàtics— ens ofereixen una definició de la bellesa del nostre temps. Per a Fuembuena, «retratar és un acte de seducció». I la seducció és un ingredient fonamental de la bellesa perquè, com afirma la comissària de la mostra, Rosa Olivares, «la bellesa es construeix exclusivament a partir de la mirada que ens veu», la qual cosa redunda en el fet que l'actual és una idea de bellesa heterònoma, imposada a l'individu des de fora i socialment condicionada.Els residus de la perfecció
En canvi, les fotografies tècniques preses pel cirurgià Ricardo Marujo durant les seues intervencions quirúrgiques ens ofereixen el revés de la trama, el costat fosc de tota aqueixa bellesa a la carta. Perquè ens ensenyen precisament tot allò que pretenem eliminar del nostre cos i apartar de la nostra vista. Els residus de tanta aparent perfecció. La nostra època s'ha caracteritzat per sostraure a la mirada qualsevol immundícia, brossa o deixalla que interferisca en la idea de netedat i neteja que s'ha convertit en sinònim de modernitat: no en va, el bidé data del segle XVIII i el modern sistema de clavegueram públic del XIX. Es tracta de traure's la porqueria i la lletjor no solament de les mans sinó també de la vista.Aquesta exposició vol atemptar contra aqueixa idea de la modernitat en mostrar precisament totes la brutícia i immundícia que, malgrat haver sigut generada pel nostre cos, ens neguem a reconèixer com una part de nosaltres perquè és també la història de la nostra decrepitud.
La mostra es completa amb una selecció de publicacions provinents dels fons de la Biblioteca del MuVIM entre els quals destaca un exemplar de la Encyclópedie, ou Dictionnaire raisonné dónes sciences, dónes arts et dónes métiers de 1762, o Histoire de l'anatomie plastique: els maitres, els livres et els ecorches. -- Paris : Société Française d'Editions d'Art de 1898, així com un facsímil L'atles anatòmic de Crisóstomo Martínez, gravador i microscopista del segle XVII.