La privacitat (de vegades simple falsa il·lusió) fa que pensem que podem ser altres persones a internet. No totes les mentides en este camp són iguals. No és el mateix mentir canviant la nostra edat per donar-nos el gust innocent de mentir per dur a terme un acte delictiu. És per este motiu que hi ha dos tipus de mentides que reben dos noms diferents: asimetria de la informació i frau d'identitat.
El primer dels casos, segons afirma l'empresa especialitzada en verificació de persones en el món online, Hocelot, es deu al fet que l'usuari té tota la informació mentre que les empreses han de creure-s'ho. D'esta manera, quan un internauta omple un formulari, a la companyia no li queda una altra que creure esta informació i treballar amb ella. El que pot succeir a posteriori és que l'empresa no puga rendibilitzar la informació del seu client perquè està falsejada. Els exemples clàssics d'això són edats (amb el que les companyies no poden saber a qui venen els seus productes realment) o l'emplaçament en el qual l'usuari viu (amb el que l'empresa no pot vendre productes de la zona en la qual es troba l'internauta).
D'altra banda, el problema dels fraus d'identitat són molt més nocius per a les companyies que operen a internet. Hocelot afirma que les pèrdues per a empreses en este camp pugen fins als 1.600 milions d'euros mentre que a tot el món se situen en els 80.000 milions.
En resum i encara que semble un problema menor, veiem que 1 de cada 3 usuaris de la xarxa menteix sobre la seua identitat. El problema és si s'ha de regular esta problemàtica d'alguna manera. Internet permet amagar la identitat personal (alguna cosa bona per exemple, per a periodistes que estan perseguits en països sense llibertat de premsa), però d'altra banda afecta greument a les empreses.