La realitat de les xiquetes, xiquets i adolescents en aquesta Comunitat Valenciana és molt dura. Ho saben elles i ells en primera instància i els professionals que treballen en els diferents recursos de menors; ho saben les famílies d'acolliment, tant les extenses que són aquelles amb les quals mantenen un vincle de sang, com les educadores i les famílies que adopten. Bons coneixedors de la seua situació són també els jutges i fiscals de menors que lluiten contra la violència i abusos que els amenaça cada dia, que es pregunten com evitar les morts dels qui víctimes de la violència masclista hui no estan entre nosaltres, perquè com a societat i administracions, vam seguir arribant tard.
El dia a dia és dur, ho veus en cada visita a un centre de menors, segueix sent-ho hui en dia. Ho és com a conseqüència de polítiques indesitjables que durant massa anys s'han realitzat sota dictat del Partit Popular. La infància i l'adolescència no van estar entre les seues prioritats; estar-ho haguera significat dotar a eixes famílies, a eixos professionals, i a eixos centres públics de recursos imprescindibles. Un Partit Popular que a més no va fer en tots eixos anys, molts, res per combatre la privatització dels recursos destinats a menors, com aquest dels punts de trobada familiar, de la qual també parlem hui. Abans al contrari, sota el govern del Sr. Aznar es va aprovar la Llei del menor del 2000 que va afavorir la privatització dels recursos de menors, dels centres d'internament; una privatització que ha arribat també als punts de trobada familiar. A la Comunitat valenciana només hi ha un punt de trobada de gestió pública, la resta estan privatitzats i monopolitzats per EULEN. Una entitat adjudicatària que incompleix els plecs de condicions i a la qual els treballadors han demandat davant els Tribunals i als qui el Tribunal Suprem ha emparat. Enfront d'ella cap que s'actue amb determinació per la Conselleria. No es pot gestionar malament un servei públic destinat als més vulnerables, perquè llavors els desprotegim.
Queda molt per fer, es posen les primeres pedres, es facen els primers passos. Però l'Administració és lenta i burocràtica, per a unes xiquetes i xiquets, per a uns adolescents que porten anys demanant un entorn estable, afectiu, lliure d'abusos, violència i pors. Demanden un entorn familiar, abans que residencial. Necessiten tot i per a ja. Ha arribat l'hora de prioritzar-los en política, en els pressupostos, com mai abans es va fer, perquè demà és tard. Els drets de la infància ja no són ajornables. El seu compliment serà el termòmetre d'unes polítiques que suposen un canvi de model per als qui més ho necessiten, per als qui ja ho han perdut tot i ens esperen per a tenir un futur.