La història i el pas del temps és un dels segells d'identitat del treball de María Bleda - veïna de Godella-, i el seu company José María Rosa, considerats dos dels autors més influents en el panorama de la fotografia espanyola contemporània.
Tots dos conformen un tàndem que signen baix un únic nom, Bleda i Rosa, amb una trajectòria que està més que consolidada. Han exposat per tota Espanya, i també per Europa, Sud-Amèrica i Estats Units.
Ara tornen a València per mostrar alguns dels seus treballs en l'antiga fàbrica Bombes Gens, renascuda com a centre d'art i seu de la fundació Per Amor a l'Art, on estaran fins al mes de novembre.
Ens desplacem fins a l'emblemàtic edifici de l'avinguda de Burjassot de la capital per conèixer el treball de Bleda i Rosa i intercanviar amb ells una xarrada carregada d'història.
Porten més d'una dècada col·leccionant premis, entre ells el Premi Nacional de Fotografia en 2008. Què va suposar per a vostès?
Aquest premi va servir per reconèixer la nostra trajectòria que, encara que en 2008 encara era curta, ja havíem destacat en el mitjà i armat bona part del nostre treball amb totes les vies d'exploració obertes. Va suposar, sobretot, una qüestió de visibilitat, però també un impuls i un reforç a allò que estàvem fent, si bé és cert que no hi ha hagut un canvi radical en la nostra forma de treballar. El que sí va canviar és que des d'aquell moment deixàrem de presentar-nos a beques i premis perquè consideràrem que havíem de deixar un relleu generacional.
Treballen en equip i la seua obra la presenten com la d'un únic autor. En una camp tan personal com la fotografia, on cadascú té una mirada molt personal, de quina forma es cohesiona aquest tàndem?
El fet de formar-nos alhora, en un mateix entorn, i començar a treballar amb la fotografia de forma conjunta amb un gust similar ha fet que no siga tan conflictiu treballar junts. A més, amb les nostres fotografies tractem de crear una imatge aparentment objectiva, en la qual l'autoria d'alguna forma es dilueix. Són projectes que estan molt consensuats, tenim una forma de treballar molt meditada, amb una càrrega conceptual i un desenvolupament previ important. Hi ha un gran treball de documentació prèvia.
La presència de la història i del pas del temps està present en tota la seua obra. Consideren que és aquest el seu segell d'identitat?
No existeix una intenció inicial de treballar a partir d'un element que ens distingisca de la resta. Ens interessa la història des de sempre, i treballar amb aquesta idea de com el temps influeix en els espais ens semblava molt atractiu. Tampoc és una cosa exclusiva de nosaltres. Altres autors com Humberto Ribas, Eugène Atget o Hiroshi Sugimoto també ho han fet. En el nostre cas, el concepte del temps convertit en història ho comencem a abordar amb Campos de Batalla, i potser a partir d'ací sí siga el nostre segell d'identitat.
Un altre element comú en la seua obra és el peu de foto per situar la imatge en un context determinat. Sembla que al seu cas, amb el pas dels anys, el text ha anat guanyant cada cop més protagonisme.
Campos de Fútbol va ser el punt de partida a partir del com començàrem a incloure una mica de text en el nostre treball. Des d'aquell moment, la inclusió de la paraula escrita començà a expandir-se en la nostra obra. És una cosa que no abandonem i que ha anat adquirint protagonisme i complementant-se amb la imatge fins a arribar a l'últim treball, Prontuario, al qual hi ha una relació entre el text i la imatge que no es pot dissociar. Les limitacions que el text i la imatge tenen per separat es poden suplir unint tots dos elements.
Moltes de les seues fotografies estan partides en dues. Què busquen amb aquest recurs?
En Campos de Batalla hi havia una qüestió que havíem de resoldre. Partíem d'un referent pictòric sobre la Batalla d'Almansa, una imatge panoràmica i en color. La nostra imatge final no és una altra cosa que una interpretació d'aquell quadre. Necessitàvem una panoràmica que construírem amb dos negatius. L'espai físic que deixem entre les dues fotografies té molta importància, doncs amb això aconseguim aportar capes de lectura i una major complexitat a la fotografia, que pot llegir-se com el que és, una batalla entre dos exèrcits.
Per què continuen treballant en analògic?
La càmera amb la qual començàrem fa 25 anys ens funciona i ens dóna la qualitat que busquem. Per què canviar? És com una espècie de resistència a tota aquesta bogeria digital, que més que una revolució sembla una involució, almenys en alguns camps com la fotografia.
El lloc en el qual exposen, també és important? En aquest cas, ens trobem en un edifici carregat d'història, l'antiga fàbrica de bombes hidràuliques que posteriorment va ser un refugi antiaeri durant la Guerra Civil.
Sí, en aquest cas sí, encara que no sempre és així. Moltes vegades els artistes exposem en l'anomenat "cub blanc", un lloc completament neutre. En aquest edifici en el qual estem ocorre tot el que es narra en les nostres fotografies, eixa qüestió del pas del temps està molt present. En les nostres fotografies intentem que s'abracen diversos temps, i ací es manté també aquest arc temporal.
En l'art i també en la fotografia, l'ull de l'espectador juga un paper important. En aquest sentit, han notat diferències d'interpretació de la seua obra en uns i uns altres llocs?
En el cas de Campos de Batalla la memòria de cadascun juga un paper fonamental. És molt complicat que la gent s'implique amb un lloc quan no coneix res d'ell. Sabem que la història s'explica d'una forma molt parcial segons en quin país et trobes. Hi ha una desconnexió entre el que s'estudia ací i a Amèrica del Sud, per exemple, quan realment està tot molt connectat. Per tant, la recepció per part de cada espectador és ben diferent, perquè la lectura de la imatge sempre té a vore amb un mateix, amb el que tu eres i les teues vivències.
Quins són els pròxims projectes que tenen pendents de cara al futur?
Prontuario és el nostre últim treball. Ho començàrem en 2001, però és un treball obert, i ocorre el mateix amb Origen. D'ací a unes setmanes viatgem a Àfrica, i l'any que ve deuríem viatjar una altra vegada. Bona part dels nostres projectes estan vius. Abans tenien un principi i una fi, però des de fa uns 15 anys decidírem treballar de manera que en un mateix període conviuen diversos projectes, que s'allarguen en el temps per la seua complexitat.
Les seues diferents col·leccions, a més de ser exposades, han estat editades en diferents llibres.
El fet de tenir publicat el nostre treball és important perquè s'assenta en el temps. A més, és una forma d'arribar a la gent. Quasi sempre pensem en els nostres treballs com a exposicions, però aquestes solen ser temporals i els llibres perduren per sempre. Alguns llibres són un catàleg d'una exposició i en altres casos s'assemblen més a un llibre d'autor, com és el cas de l'exposició que hem vist.