caixa popular

Agramunt, Eurovisió i “Que me quiten lo bailao”

Agramunt, Eurovisió i “Que me quiten lo bailao”
30/04/2018 -

Si pensàvem que no ens podia sorprendre res més en política, estàvem molt enganyats. Veure tota una presidenta de la Comunidad de Madrid buidar-se la borsa per extreure dos pots de crema facials i no pagats, et deixa bocabadada, indignada i tu mateixa et preguntes en veu alta: “sí, dona, i ara què més?”.

Doncs sí, encara n’hi ha més. De bon matí a la ràdio escoltàvem com un “respectable” senyor de tratge, corbata i camisa blanca diu que estar entre prostitutes és una fantasia i que vol les fotos per a fardar amb els seus amics, que han de tindre la mateixa decència que ell.

Tota Espanya i part de l’estranger es despertava sabent que el senyor (si li cap encara eixe nom) Agramunt Font de Mora, a banda de ser un possible corrupte és, obertament i sense complexes, un putero.

Fa més d’un any, concretament al febrer del 2017, esta diputada ja prenia consciència i s’avergonyia mentre investigava qui és realment el senyor Agramunt, il·lustre senador i aleshores president de l’Assemblea d’Europa, que ara coneix tot el món per les seues fantasies sexuals. I, de veres, la veritat supera la ficció. I, si no s’ho creuen, continuen llegint.

La història d’ Agramunt ve de llarg: allà al 1990 es convertia en el primer president valencià del PPCV, que tot just en aquell moment renunciava a les seues sigles d’Aliança Popular, ja que havien sigut esguitades per l’escàndol del cas Naseiro. D’eixe primer cas de corrupció, que en fer-ne esment ara sembla que ens remuntem a l’època dels dinosaures, Pedro Agramunt n’havia sortit il·lès, malgrat que les escoltes, que foren declarades improcedents, feien referència -a més d’allò de “yo entré en política para forrarme”- al “quiosco que se había montado Agramunt”, que, agarren-se fort, no era ni més ni menys que la concessió d’un pàrquing al centre de València.

En el currículum del primer president del PPCV també va pesar la seua condició de president de la patronal valenciana i membre del patronat de Fira València que tots i totes sabem com està d’endeutada, gràcies als embolics i els “simpa” del Partit Popular. Encara els diré més: Agramunt i Vicente Sanchis Perales, aleshores diputat per València, foren els autors d’introduir Luis Bárcenas en la seu del PP. I tant d’amor i tantes amistats d’eixes de “te quiero un huevo” fan que el registre “P. Agramunt” aparega fins a vint i sis ocasions entre els papers de Bárcenas. Luisito (així era conegut llavors l’ex-tresorer del PP) anotava tot això amb molta estima i pulcritud, que ja sabem que l’amor i la fraternitat regna al Partit Popular. I, si no, que li ho pregunten a Cifuentes.

Agramunt ostenta càrrecs de representació ni més ni menys que des del 1989, càrrecs que ha anat encadenant un rere l’altre amb el beneplàcit del Partit Popular valencià, eixe que ara fa com si no el coneguera.

Sí, senyor, mentre per desgràcia els nostres joves i no tant joves encadenen contractes laborals en precari, Agramunt anava renovant amb el partit de la gavina, encara que ell ve de l’aguilucho, sense cap pregunta ni cap rendiment de comptes davant dels seus superiors (si és que en tenia).

Però, fins i tot el confortable i moll seient del Senat se li quedava menut per a les posaderes d’este il·lustre valencià i també xicotet per a les àmplies aspiracions d’este aficionat a prostitutes i caviar. Així, amb ínfules d’eurodiputat frustrat, el senyor Agramunt en setembre de 2015 es presentava com a candidat per a l’elecció de president de l’Assemblea del Consell d’Europa, consell del qual ja formava part des de 2013. Per si no els quadra a vostès com va poder accedir-hi, els recorde que és un òrgan que no s’escull democràticament.

Tal volta els 200.000 euros que li acusen de rebre com a suborn per a la seua campanya personal el portaren a presidir dita assemblea europea, i d’ací a blanquejar el nom d’Azerbaidjan, una ex república soviètica que, malgrat disposar d’amplis recursos petrolífers, no empra els seus diners en la consecució del benestar ciutadà, i diguem-ne que manca d’un respecte mínim pels drets humans. De fet, dit país, que vol ser europeu i del qual solament recordem que va guanyar Eurovisió en 2011, viu immers en el conflicte amb Nagorno-Karabakh, del qual s’han escrit les més sagnants pàgines de la història contemporània.

I defensant la cançó “Que me quiten lo bailao”, amb la qual Espanya es presentava al concurs eurovisiu, allí estava el senador valencianet, informant de les bondats del règim de Baku, mentre, “suposadament”, s’omplia la boca de caviar, les butxaques de bitllets de 500, i arribava a casa envoltat de regals d’Hermes sense contar altres coses que vostès i jo ja sabem.

Ni la hipotètica compra de voluntats, ni els informes d’Azerbaidjan com a capital de la bona voluntat i la concòrdia, feren que el Partit Popular Europeu li retirara la confiança a Agramunt fins que este, de nou, creuà la línia de la decència, del respecte i fins i tot del que podria semblar l’argument d’una sèrie de ciència ficció de Netflix.

Aquesta vegada, utilitzant la seua condició de senador per València, no va dubtar a acudir a entrevistar-se a bord d’un avió del govern rus amb el propi Basher Al-Assad, el dictador de Síria, que acabava de bombardejar la regió d’Idlib amb armes químiques, tot provocant un centenar de morts.

Agramunt dimitirà del càrrec de president de l’Assemblea del Consell d’Europa després de fortes denúncies per part del Senador Carles Mulet, de l’eurodiputat Jordi Sebastià i d’esta diputada a les Corts, de les quals el Partit Popular d’Isabel Bonig encara està per obrir la boca. Ni tan sols la combativa Eva Ortiz, ex eurodiputada, ha esmentat l’assumpte, malgrat ostentar el càrrec de ser vicepresidenta de la Comissió d’Afers Europeus a les Corts. Mentre, Jordi Sebastià, Carles Mulet i qui els escriu érem entrevistats ací a casa per la televisió d’Armènia, que sí que es feia ressò d’estes notícies. I els dic jo que parlar en armeni no és gens fàcil.

Això sí, Agramunt ficaria com a condició sine qua non per a dimitir la de rebre com a president de l’Assemblea Europea el rei Felip VI. I dimitiria no abans de penjar al seu perfil de Facebook un bon grapat de fotos amb el monarca, que ja saben vostès com li agrada a este senyor poder fardar de fotos davant dels seus amics.

Conegut el que ja sabíem a Compromís, i el que portem més d’un any denunciant, ara tota Espanya es pregunta com pot romandre este putero confés en les més altes instàncies de la representació valenciana. Des de Compromís, en canvi, ens preguntem com Isabel Bonig pot seguir callant davant de tantes sospites més que provades i insults a la intel·ligència humana.

I és que, senyories, a Cifuentes no l’han feta caure les seues repressions contra les manifestacions ciutadanes a Madrid, ni tan sols mentir i el frau de llei que suposa tindre un màster amb signatures falses, l’ha fet dimitir la seua pretesa cleptomania.

I Agramunt serà la seua supèrbia, el seu afany de protagonisme i les seues ganes de fanfarronejar, el que el farà caure després de gairebé 30 anys d’aprofitar-se dels valencians i valencianes. Ja saben vostès, “la avaricia rompió el saco”, i l’amor i gust pels regals cars (o no tan cars, com la crema Olay) farà caure els vestigis del règim més caduc del Partit Popular.

Mònica Álvaro,
Portaveu adjunta de Compromís en les Corts

Més notícies

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

dinou + 18 =

sempre teua
festes rocafort 2018
Festes populars 2018
Festes populars 2018
festes rafelbunyol
festes alcasser 2018
festes xirivella 2018