Llegint a Carlos Hué sobre pensament emocional no m'he resistit a fer una translació de la seua reflexió a l'àmbit de la política. Ha de ser perquè acostume a contemplar el paisatge de les circumstàncies que m'envolten a través del pensament humanista.
Deia l'autor que l'ésser humà, igual que les ciutats antigues, està protegit de l'exterior per una muralla. Eixa muralla s'ha anat construint des de la infància amb diversos materials, uns més forts i un altre més febles. Hi ha parts de la muralla ben construïdes, unes altres no ho són tant, perquè s'han construït sobre terrenys d'arena o d'argila.
Alguna cosa similar ocorre actualment en la nostra societat, les muralles que van ser construïdes per generacions, no per a aïllar-nos, sinó per a preservar l'Estat de Dret, s'enfonsen i cauen a la nostra vista.
Ara, cal preguntar-se si els materials que emprem per a elevar-la al llarg dels anys van ser consistents o, per contra, no calculem la seua resistència, i per això el temps no ha suportat els envits d'una crisi devastadora i devoradora com la que estem vivint.
A poc a poc eixa muralla que vam creure indestructible, que ens protegia com a societat, va desdibuixant-se, i hi ha els qui volen construir una altra nació extramurs.
No entraré a valorar si aquestes pretensions són legítimes. La veritat és que no podem tornar arrere per a corregir errors, ni tampoc podem contemplar la fugida.Hem de començar a construir un altre espai, un altre territori en el qual convergisca el teu dret, el meu i el d'aquell.