El Jutjat d'Instrucció número 21 de València ha arxivat, dimarts passat 23 de maig, la recerca per l'accident de metre del 3 de juny de 2006, en el qual van morir 43 persones i 47 van resultar ferides. La jutgessa encarregada del cas ha tornat a tancar la carpeta onze anys després després de deixar sense resoldre l'accident més greu de la història d'Espanya, el tercer a Europa i la cambra a nivell mundial.
Una notícia que ha deixat sorpresos tant als representants de les famílies com a la societat ja que no es poden explicar com la magistrada ha considerat que no queda acreditat que l'accident es produïra per una fallada en el vagó o en la via, en circular la UTA 3736 al doble de la velocitat permesa en la corba prèvia a l'estació de Jesús. Així mateix, ha rebutjat la petició de l'Associació de Víctimes del Metre 3 de Juny, de prendre declaració a cinc ex alts càrrecs de FGV com són la exdirectora gerent i quatre tècnics investigats.
Un dels motius que ha portat a la jutgessa a tancar el cas és la inexistència de responsabilitats penals ja que, segons experts de seguretat ferroviària, les instal·lacions, el traçat, el carril, les balises, les finestres i més elements estaven en perfectes condicions per a una velocitat de 40 km/h. Però, la resolució de la Comissió Especial de Recerca sobre l'accident, a data de 5 de juliol de 2016, va concloure que l'accident va tenir múltiples causes les quals eren fruit de falta d'inversió i mala gestió de FGV, sobretot, en seguretat de la circulació. A més, certifica que l'accident era previsible, evitable i que la línia 1 no era segura per detalls com que el sistema de balises no estava controlat i la fixació de les finestres va ser clau per a l'elevat nombre de morts produïdes en desprendre's amb el xoc del comboi.
Un altre dels perquès, amb el qual ha jugat les cartes el Jutjat, ha deixat entreveure que el Sistema de Frenat Puntual (FAP), amb el qual operava la Línia 1 era adequat i funcionava en els trens que compartien característiques amb aquest comboi, però sí el sistema FAP activa el control de velocitat quan el tren no respon a l'ordre transmesa en passar per sobre de la balisa per què no va disminuir immediatament la velocitat de la UTA 3736?
Aquesta decisió arriba pocs dies després que l'Audiència Provincial de València preservara a la jutgessa i impugnara la petició de la Fiscalia perquè els perits de la Inspecció de treball del Ivassat (Institut Valencià de Seguretat i Salut en el Treball) realitzaren una ampliació dels informes de l'accident.
El dia de l'accident
El dilluns 3 de juliol de 2006 a València a les 13:02 hores van saltar totes les alarmes de periòdics, ràdios i televisions d'Espanya, menys una, Radie Televisió Valenciana. Un comboi de la línia 1 amb eixida de Plaça Espanya en adreça Torrent format per dues unitats no va arribar a la seua destinació. A tan sol 50 metres de l'entrada a l'estació de “Jesús” en una pronunciada corba la sèrie UTA 3736 va descarrilar.
El comboi conformat per dos UTAS es va eixir de la via impactant amb el mur a més de 80 km/hora, el doble de la velocitat permesa, per la qual cosa es parla d'una mala programació del sistema de frenat. El vagó davanter va bolcar després del xoc i part dels viatgers van eixir acomiadats en desprendre's els cristalls de les finestretes les quals estaven mal subjectes el que va provocar que es trencaren amb facilitat agreujant així les ferides dels passatgers.
Autoritats, govern i FGV durant el dia de l'accident i els dies posteriors van actuar amb molta lleugeresa per a celebrar una missa per les víctimes, sense els cossos, i donar respostes a tot l'ocorregut compareixent davant els mitjans expressant la seua commoció pel que havia ocorregut, mantenint sempre la versió oficial que es va instaurar sobre l'única i vertadera causa de l'accident, l'excés de velocitat en l'entrada de la corba sota la responsabilitat del maquinista mort en el mateix accident.
Mecanismes de censura
Un primer mecanisme de censura és el retard en la publicació de la notícia de l'accident. Atenint-se a criteris professionals, mai un succés de tal magnitud s'haguera retardat una hora en l'informatiu. Tal retarde solament pot explicar-se en una clau política: potser s'estaven avaluant els perills de tal informació per a la “imatge” i la lluentor de l'esperada visita papal i, sobretot, per al govern valencià.
Mentrestant, els periòdics valencians i les televisions nacionals informaven de les últimes hores sense pausa. Aquests mitjans de comunicació sí van trencar els seus esquemes programats i van decidir canviar la graella per a donar informació àmplia i rigorosa.
Es va ocultar informació sobre el quina havia passat, posant per excusa que va succeir sota terra i no existien imatges que poguera corroborar el que havia ocorregut. Sí seguia havent-hi novetats a mesura que anaven passant les hores, temes que mitjos escrits i televisions nacionals intentaven explicar al llarg del dia mentre que la pròpia televisió autonòmica va evitar, per ordre de presidència tocar algun tema fins que no tingueren clar què era el que es podia explicar del succeït. Per açò van decidir produir l'anomenada “apagada informativa”, un acte de censura que va posar en evidència, més si cap, la falta de transparència, rigor, objectivitat i humanitat que podien arribar a tenir els directius de l'ens.La Generalitat va aconseguir així que Canal 9 deixara de ser un mitjà de comunicació valencià i es convertira en l'altaveu per a difondre la versió oficial marcada pel Partit Popular.
La informació que es va donar sobre l'accident va ser manipulada i esbiaixada, no contrastada i afí als interessos polítics i partidistes del govern i els populars. Així mateix, durant els deu anys següents el Partit Popular va fer cas omís a la petició de les víctimes i familiars de reobrir el cas després de la manipulació de la primera Comissió.
Seguirem donant les gràcies a dues iniciatives potents, com el programada de Jordi Évole ‘Salvats’ en el moment just i al documental de l'Associació de Víctimes de l'Accident de metre del 3 de juliol de 2006 ‘0 Responsables’ pel treball que porten fent des d'aqueix mateix dia, perquè van anar els impulsors de fer veure a la societat valenciana i nacional què és el que havia ocorregut realment i com el govern valencià hauria amagat la mort de 43 persones en l'accident més greu de la història d'Espanya. El mateix desconeixement de la gent en el moment que es va assabentar de tot el succeït set anys arrere va produir en molts dels valencians un xoc frontal amb la realitat, una realitat oblidada