L'encontre va germinar des de la contradicció més absoluta, almenys pel que fa als interessos del Llevant. Encara en matines i sense que la pilota tirarà a rodar per la prada de Vallecas, Muñiz ja estava obligat a mirar en adreça cap a la banqueta en llaures a modificar l'alineació que inicialment havia previst que saltara a la gespa del feu franjiroig. No sembla un fet habitual mudar la composició de l'onze abans inclusivament d'ajustar-se les botes i trencar les hostilitats, però va esdevenir en una vesprada d'emocions antitètics, en funció de les necessitats espirituals, anímiques i també esportives de cadascun dels contendents, que va resoldre Lass amb un cabeceu guanyador quan el partit estava entre signes d'interrogació després de la igualada conquistada per Roger en els minuts finals del capítol inicial. Potser no és la més exquisida de les seues virtuts, ni la més convincent de les seues propostes, però el gol del jugador africà tenia ascendència i significat i es va celebrar en el coliseu vallecà amb profusió i amb pompa. La diana revitalitza al Raig en eixa lluita que manté contra les profunditats de la taula. Durant moltes setmanes va donar símptomes de depressió i d'inanició, però des de l'arribada de Michel ha provocat una autèntica catarsi amb resultats més que evidents.
Iván i Esteban Saveljich ni tan sols van arribar a clavar els tacs al verd. Els dos defensors, malgrat que van començar l'obligat escalfament amb la resta del grup, van tornar a la caseta per a quedar-se minuts abans d'iniciar-se oficialment la batalla de Vallecas per problemes estomacals i Róber Pier va aguantar en peus únicament sis minuts abans de cedir el seu lloc en la línia de mitjans a Espinosa per qüestions anàlogues. Sagnant sembla el cas de Saveljich. L'argentí va tornar a despanyar-se d'una alineació quan estava preparat per a combatre des del centre de la saga davant l'esquadra vallecana acompanyat per Postigo. Definitivament, la Deessa Fortuna sembla decidida a abandonar-ho a la seua sort. En el xoc anterior que va reunir als dos col·lectius en el Ciutat de València va perdre protagonisme com a conseqüència de l'intens aiguat que anego la instal·lació d'Orriols i que va determinar que l'enfrontament canviara de data. Vallecas va creuar a dues esquadres separades per un autèntic abisme.
Impossible establir concordances des d'un punt de vista anímic, malgrat el llinatge que comparteixen. El Rayo Vallecano sent en les seues carns el jou opressor de la Segona Divisió B pràcticament des del naixement de la competició de lliga. La seua condició de notable de la categoria no li ha eximit de l'angoixa i de desenvolupar eixa por atàvica que genera allò que resulta desconegut. En la cronologia actual del curs sap que està obligat a practicar un exercici de resistència per a sobreviure i per a perpetuar-se entre els seus inquilins. L'aspecte sol ser definitiu i també definitori i permet aclarir l'estat anímic dels seus jugadors i eixa precipitació en la qual caigueren en diferents fases de la confrontació. No sol ser fàcil vorejar el filferro com funambulista sense perdre el sentit, principalment en un ecosistema caracteritzat per una extrema igualtat i per una paritat absoluta. Qualsevol pas en fals et pot guiar cap a les catacumbes; de manera irremeiable.
El Llevant travessa per un estadi totalment allunyat quan clareja el mes de maig. No hi ha símptomes de depressió, ni d'incertesa i sí vestigis de l'eufòria que embarga a un bloc que va consignar la tornada a la elit la passada setmana després d'aniquilar a l'Oviedo en el Ciutat de València. I esta condició també resulta definitòria. De sobte s'ha esborrat del rostre dels futbolistes granotes qualsevol indici de preocupació inherent a cada enfrontament de lliga. Esta sensació pot convertir-se en una arma de doble tall segons la seua interpretació. Muñiz va agitar la banqueta i va partir amb infinitat de novetats. Oier va defensar el marc granota. Era potser la principal incògnita.
El gol d'Aguirre no va mutar el disseny de la confrontació. En eixe instant calia calibrar la capacitat de resposta del combinat llevantinista. Era el moment oportú per a llançar un missatge sobre el qual destriar que tipus de trobada s'anunciava. Era el minut setze i restava un oceà per a solcar. Podia ser previsible que el Llevant es deixara envair pel sopor per a quedar en letargia i podia ser previsible que decidira apel·lar al seu caràcter amb la finalitat d'exhibir les seues credencials. El col·lectiu va preferir el risc i apostar per la segona via que anunciava que havia partit a Vallecas. El Llevant no anava a claudicar. Ho va demostrar Casadesús amb una rematada frontal que va xocar amb el cos d'un defensor quan cercava les xarxes de Mejías. El gol no pausa, ni va tranquil·litzar al Raig. Potser la pitjor notícia per a l'equip local va ser l'escassa presència de Trashorras com a arquitecte del joc franjiroig.
Sense eixa pàtina de lluentor que generen les seues botes, el Raig va perdre imaginació i capacitat per a la sorpresa. La pilota partia des de la zona que governen els centrals cap al front sense una adreça clara mentre la graderia reivindicava la seua ascendència. El Llevant va trobar un forat per la banda esquerra per a projectar-se. Abraham va capitalitzar l'atenció per eixe costat. Casadesus i Rubén van voltar el gol, però va anar Roger qui va deixar imprés el seu segell amb un tret creuat replet de distinció i de calat que va acariciar la xarxa. El pistoler va traure les seues armes per a defensar la condició de principal artiller de la categoria d'Argent i de pas es va rescabalar de la decisió adoptada minuts abans després d'un error en el rebuig d'Amaya. Roger no entén d'armisticis, ni de períodes d'entreguerres. Afronta cada partit amb la convicció d'un guerrer. I lliura la seua ànima. L'encontre va adquirir més voltatge en la represa. El vertigen es va apoderar de cada àrea. En eixa lluita sense treva va sorgir Lass per a concedir una victòria anímica i revitalitzant per al Raig.